LaCancoCAT

Benvolgudes bèsties,

 

Ja podeu descarregar debades la cançó del Fantasma Pixallits. La música ha estat composta pel gran Jaume del Corral i un servidor i produïda per Marc Serrats

 

Esperem que us agrade!

ps. La canción de Quememeo aquí.

Avui és un dia trist per a la poesia catalana, i no cal dir que per a la poesia en general. Ha mort Carles Hac Mor, una persona entranyable, sorneguera, terriblement divertida, però per damunt de tot un home bo amb qui vaig tindre la sort de coincidir en un munt de recitals. Carles Hac Mor fou el poeta del "no-jo", o si voleu, un antipoeta ("infrapoeta", com li agradava dir darrerament) que s'interrogava sobre el perquè de l'abisme del jo, que per a ell no era sinó una mena de paradoxa on només hi cabia el "no-jo". No recorde exactament quan el vaig conéixer, però estic pràcticament segur que fou a l'Horiginal, la cruïlla o col·lector de la poesia a ca nostra, i que ell, com molts altres dimecres, seia plàcidament, amb aquella mirada seua que tant m'impactava, observant el món des de la talaia de les seues incisives ulleres.

IMG-20160127-WA0001

Carles Hac Mor fou un assagista lúcid i punyent, amb un domini de la llengua catalana que amb cada gir sempre em deixava impactat, i sobretot i per damunt de tot un poeta que s'interrogà fins al perquè de la linotípia, que transitava en un món de preguntes que anaven i venien de l'entrellat de la raó i els seus antípodes, sempre capficat a trencar el vers, a desfer el poema, a destruir i construir o a l'inrevés.

Recorde com li agradava la poesia per a infants, i per això em reca enormement que, si més no que jo sàpiga, no haja escrit cap llibre específic per a ells, ja que a l'antologia Poesies amb suc, de Miquel Desclot, n'hi va incloure alguns divertidíssims, darrere dels quals s'amagava un poeta de raça que no s'acontentava a fer quatre versos carrinclons. Vegeu, si no, el poema Un carrer costerut i d'altres d'aquesta antologia: Hac Mor en estat pur. Recorde com l'estimada Laia Martínez López va llegir, precisament, aquest poema a uns alumnes meus de 4t de primària fa uns anys, i com varen riure...

Recorde també l'any que vaig portar els pares al festival Bouesia, organitzat, entre d'altres, per Hac Mor. I com varen riure amb la colla pessigolla de poetes, performers i bouetam en general de la convocatòria d'aquell any. El Carles estava mig meravellat que mos pares hagueren vingut i per a ell, que tot s'ho mirava amb una certa èpica del divertimento quotidià, va ser com una mena de fita o culminació en tota regla: els poetes porten els pares!

P1010325

                              Carles H. Mor al costat de "Lo Teixidor", el mític cantaor de jotes, durant la Bouesia 2008. (Foto: Carmen Martí)

Anys després, quan compartíem alguna conversa en què es parlava de la Bouesia, sempre aprofitava per dir-ho: - Oh, mira si la Bouesia és important que fins i tot van venir els pares de l'Andreu Galan! Tant és així que, si fa no fa, cada vegada que passava un temps de no veure'ns em demanava com estaven. I, és clar, mos pares, després d'haver-lo conegut, també em demanaven per ell de tant en tant...

És per això que sempre el recordaré enriolat i trapella, com aquella vesprada a Àger (Lleida) en què, en el marc d'una trobada de poetes, mentre sèiem tots al voltant d'una taula  es dedicava a fer trucades perdudes d'amagatotis a la Catalina Girona i alhora a fer el desentés com si ell no haguera estat. Xe, com un xiquet.

Bona sort en el teu nou viatge, Carles, els que encara som ací et trobarem molt a faltar.

P1010334

                                                                        Carles H Mor amb el poeta Javier Caballero. Bouesia 2008. (Foto: Carmen Martí.)

 

DSC 0417 opt

 

Entre metros, transbordaments i una caminada de 15', una hora i un quart per a arribar-hi. Carregat amb el carro, enfile avinguda amunt fins que allà dalt, com si es tractara de la Torre d'Ivori de la Història Interminable, arribe finalment a l'Hospital Sant Joan de Déu. El camí en aquest darrer tram fa pujada, una rostària considerable...de manera que quan ja sóc a peu pla vaig tirant el lleu. Com pesa el carro!

M'acoste a la sala de jocs de l'Hospital on m'esperen, ja, alguns xiquets. Ets el contacontes?, em demana un xiquet amb uns ulls terriblement foscos, però brillants com eixe gat que reverbera pels carrerons. A mi, que m'agrada jugar, per comptes de contestar seguint l'ordre natural de les coses, tot d'una li amolle:

- Tu de cap de les maneres ets, has sigut ni seràs de Barcelona!

- Com ho saps?, em respon.

- Ui, xiquet, molt fàcil, perquè tens un accent preciós i es nota que no ets d'ací!

 El meu nou amic porta una mena de pijama i sabates d'anar per casa decorades amb un Rayo McQueen i em mira entre encuriosit i divertit. 

- Ets el contacontes?

- No, no, jo sóc poeta.

- Com? Així no explicaràs contes?, i la seua cara

- Sí, podríem dir que sí, però seran com cançonetes, ja ho veuràs...

Al cap d'una estona arriben voluntaris i més xiquets, pares, mares, xiquets carregats amb aparells que els regulen el cos i els acompanyen...i jo que comence el xou i de sobte m'adone que hi ha un xiquet que no hi veu. Va acompanyat de dues vetladores. Només sent la meua veu i recurrentment va demanant què estic fent i s'interroga del perquè de moltes de les coses que dic. Llavors m'adone que, llevat de la majoria de vegades en què em fique dins la pròpia història per a narrar, aquesta vegada haig de fer un cert metadiscurs:cal, doncs, que explique un poc "què està passant", això és, si tinc un titella a la mà, si agafe una aranya, si...

I així l'estona va passant entre versos i rialles, fins que El fantasma Pixallits fa nova aparició i...tot va per l'aire!

 

 

Arribe al CAT a les 18:30. Dalt l'escenari hi ha l'inseparable tàndem format per Marc Serrats i Carles Belda, i al darrere, a tall d'escuder, Raph Dumas, el DJ de Perpinyà. Assagen el que vindrà unes hores després: el concert de celebració dels 40 anys de la Bressola. El format és ben clar: el Marc a l'esquerra, el Carles a la dreta, el micro al mig perquè s'hi vagen posant els diferents cantants i allà al darrere el Raph, que mou els plats i pica botons com una mena de Gandalf cibernètic capficat en les infinites opcions de la cuina electrònica amb què embolcalla eixes cançons que hem cantat tota la vida i que, passades pel seu sedàs, esdevenen noves i velles alhora, però sobretot diferents...

 

12376381 10208253587239915 6847887693716960719 n

 

L'escena amb què els descobrisc no té pèrdua: s'hi acaba d'afegir el Titot i canten una mena de garrotins improvisats de l'Alguer, amb un evident to napolità, però que sens dubte no deixen de tindre la marca catalana pertot. A això, a més a més, s'hi afegeix la mà poderosa d'en Raph, que entre acord i acord, va fent petar els subwoofers amb una tecla, mentre que amb un gest mesurat, acosta subtilment la mà esquerra cap a una mena de pal màgic, però sense tocar-lo --el theremin, un instrument que, segons m'explica l'Oriol Serna, és un dels primers instruments electrònics de la història,-- i que, amb cada contacte de la mà dins el seu camp magnètic, el nostre mag de la Catalunya Nord fa anar una mena de dissolució aquosa de sons que tot d'una em recorda els films de sèrie B de l'Ed Wood.

 

Mentrestant a peu d'escenari salude a Feliu Ventura, li comente si escriu poesia. Per a quan un llibre, Feliu? Ui, no, em contesta, és molta feina. Jo hi torne: Doncs eixa lletra que vares escriure fa uns anys per a Miquel Gil és un poema boníssim. D'acord, em respon sorneguer. Fem una cosa: tu escrius el llibre i jo el signe...i tot d'una puja a fer la seua prova de so escortat per les pròpies rialles. Mentrestant entre les butaques, l'Anna Roig (que avui ve sense l'ombra de ton chien), l'Oriol Serna i jo ens adonem que tots tres som mestres de música i comentem la jugada: que si fent classe et casques la veu, que si quines cançons triar...

Tot va molt ràpid i, ja cap al final de la prova de so, em toca pujar a provar el micro i els quatre “artefactes” que m'acompanyen. És que mesos enrere, el Marc Serrats, donat que sóc mestre i faig poesia em va demanar si em vindria de gust amanir amb uns pocs versos, i a tall de presentació, un concert de celebració dels 40 anys de la bressola. I allà que m'hi pose.

 

andreu tradicionarius

 

I passa una estona, sopem i ràpidament ja hi som. Pràcticament són les 22h. Comença el concert. Quan isc a l'escenari no veig ningú, només sent uns aplaudiments, els llums que il·luminen l'escenari m'enceguen totalment i com que reste de peu simplement parle, vaig explicant quatre coses sobre la Bressola i aquests 40 anys i tot seguit faig el meu minirecital. Però ben prompte descobrisc que hi ha senyores hooligans, amb ganes de gresca, que en sentir els primers versos del poema Pàgina d'escriptura de Jacques Prévert amb què interpel·le el públic, va contestant-me mentre jo faig: "dos i dos?" Vint!, crida la hooligan trapella, i així va la cosa... Tan bon punt acabe els 4 poemes me'n torne cap a dins, llavors ixen el Marc, el Carles, el Raph i el Feliu, i des de la vora, amagat per un dels telons, observe els artistes de perfil...

 

1563 10208253586719902 2067259493484693198 n

 

Feliu Ventura ix a l'escenari i no s'està de dir: Si avui el País Valencià és el que és, també ho és gràcies a la Catalunya Nord. Els aplaudiments no es fan d'esperar, la cosa s'escalfa, Feliu, ja més relaxat, s'asseu a la cadira i en canta unes quantes. Mentrestant l'Oriol, l'Anna i jo ens ho mirem d'amagatotis, mig meravellats amb els moviments del druida de Perpinyà, sí, sí, el Raph Dumas, que va movent palanques i botonets que es transformen en una teranyina electrònica que agombola les cançons.

 

 

raph

 

 

 

El Belda, com sol fer tot sovint a l'escenari, explica petites històries ultralocals que sorprenen el públic per la seua autenticitat. Em gire i li dic a l'Anna Roig: Oi que pareix que parle com si estiguera en el ball d'una llar de jubilats? I l'Anna fa que sí amb el cap i reprimeix una rialla d'aquelles que es pot colar per un dels micros que hi ha a tocar... Llavors el Marc Serrats ens canta una entranyable versió del Tio Caliu, i entre cançó i cançó el Belda, el cap del qual pareix una mena d'organisme multitasca dels que no es perden cap detall del que els envolta, ens fa un gest a l'Anna, l'Oriol i a mi i ens demana que isquem a l'escenari a fer de "palmeros". I la gent riu, i nosaltres també.

 

carles inspirat

 

És el torn de Francesc Ribera, titot, i en Marc ens fa un gest: eh, que surti el Titot. On és? Llavors ens adonem que, o s'ha volatilitzat o és al camerino resant, perquè no el trobem enlloc! Me'n vaig d'arrapa i fuig cap avall: Titot, que te toca, afanya't que t'estan cridant! I me'l trobe al camerino, pensarós, capficat, mirant-se un tros de paper, com una mena de Ramon Llull de postal. Llavors els ulls de Titot s'obrin com dues taronges i m'amolla: Cony, què dius! Vinc! I corre com una llebre escales amunt. Un cop a l'escenari i acompanyat per les rialles de la seua mig absència, en Titot canta un preciós poema d'un disc dedicat per complet a J.V.Foix, el poeta de Sarrià. El de Berga, com sempre, sorprén i sedueix, sobretot pel to cerimoniós i fins solemne amb què canta, tal i com si haguera trasmudat en el seu estimat Guillem de Berguedà. I, és clar, Carles Belda s'engresca a punxar-lo amb els garrotins i ja tenim la guerra muntada...

 

I arriba el torn d'Anna Roig, que ens canta la Dama d'Aragó en una versió llarga, llarga, com un dia sense facebook ni watsapp, tota de memòria i sense fallar-ne ni una. Des dels primers fonemes l'Anna sedueix, calma el públic, com una mena de dida que engronsa un xiquet. Més tard, una amiga em dirà al bar del CAT: Quina veu més maca, no, l'Anna Roig?

 

anna roig

 

Oriol Serna, guitarra de The penguins, ix amb un pas alentit, s'acosta el micro i comencen a sonar els acords de l'Allioli, de l'enyorat Joan Pau Giné, el públic s'hi afegeix i amb la tornada l'Oriol es deixa anar i fa breus gestos amb les mans i amb els peus. Sí, senyor, com els frontmans de tota la vida: aquells que ja ho tenen tot guanyat...

 

El concert acaba, la gent somriu, nosaltres ens abracem i, quan ja som tots als camerinos, en Raph, amb el seu preciós accent de Perpinyà, ens diu: "caram, sembla que això ho hàgim fet tota la vida!

 

Nota: Les fotos, ja ho veieu, han estat preses del facebook del fotògraf Joan Horrit. Esperem que no li sàpiga greu. Gràcies!

 

 

Ací us deixe amb l'entrevista que m'ha fet recentment el diari nouhorta amb motiu de la publicació d'El fantasma Pixallits.

 

 

“La meua màxima felicitat i aspiració en la vida és fer riure als xiquets”

Viernes, 27 Noviembre 2015 11:56 Escrito por  Diana Gimeno Publicado en Entrevistas Visto 241 veces

 
 
Andreu Galan, fotografia de Rubén Suárez

 

Andreu Galan i Martí és un jove de 35 anys resident a Barcelona però de procedència de "sang d'orxata" (com ell mateix es defineix). Es tracta d'un escriptor alboraier que a través d'una plataforma de crowdfunding ha trobat finançament per a poder fer realitat el seu nou llibre infantil: 'El fantasma Pixallits'; un conte-poema en clau d'humor que tracta la problemàtica de molts xiquets i xiquetes de banyar el llit a les nits, sent el fantasma el responsable d'aquest fet.

 

Andreu, "pallasso, poeta, cantant i en el temps lliure 'mestre'", va accedir molt amablement a respondre'ns una sèrie de qüestions per conéixer millor en què ha consistit la campanya de finançament realitzada i per descomptat, conéixer en més profunditat al fantasma Pixallits. Segueix llegint...

 

 

 

El passat 3 d'octubre vaig estar a Algemesí. De tot això ja en vàrem parlar ací, per si hi teniu interés. Recentment BERCA TV, que vingué a cobrir el meu recital, n'ha fet un petit reportatge.

Ací el teniu (no patiu, que el vídeo comença directament en el minut 36, que és on faig la meua aparició estel·lar).

 

13-octubre-2015 from Berca TV on Vimeo.

Llibre-Pau-llit3

 

Hola gent!

Sóc Vicentet, el protagonista d'El fantasma Pixallits, l'àlbum il·lustrat que, gràcies a la vostra ajuda, segurament veurà la llum aquest Nadal! Ací em veieu tot acomboiat i concentrat en la lectura. Però..., no us vull enganyar, això que tinc entre les mans, tot i que ho pareix, no és ben bé el llibre, sinó una maqueta...

Oi que és bonica? Doncs aquesta setmana us aniré ensenyant i descobrint alguns secrets que tenim guardats. Mentrestant, aprofite per agrair als nostres fins ara 72 mecenes la seua confiança en aquest projecte.

Recordeu que quan acabarà el verkami us escriurem un correu perquè ens confirmeu la llengua en què voleu el llibre. Ara mateix tan sols heu fet una aportació econòmica: la tria de la llengua del llibre serà posterior.

 

Au, seguim, ¡y recordad que El fantasma Quememeo también se puede adquirir en castellano!

Ho sé, us pensàveu que el Never ending tour s'havia acabat, però no, perquè com el seu nom indica, mai no s'acaba i, de fet, eixe dia que vàrem visitar Algemesí de matí, més tard, ja de vesprada i amb la paella a la panxa, vàrem anar a escalfar els motors de la 1a Festa Estellés de la Pobla de Farnals, convidats pel gran Pau Sif i Compromís per la Pobla de Farnals

 creu vesprada1

 

 

Val a dir que la comesa no era fàcil... Jo, que a part de poesia per a adults, també i sobretot en faig per a xiquets, havia de fer el meu xou al bell mig d'una plaça enorme: molt gran. Un lloc d'aquells que, ja sabeu, no convida massa a tindre els xiquets tranquils, atents, concentrats i, ei, si pot ser, embadalits. Els competidors? O millor dit, els entrebancs? Doncs sí, entre bancs érem... Un parc infantil, un bar més o menys proper i llunyà alhora i, sobretot, un camp de futbol improvisat i, prepareu-vos, l'arma de destrucció massiva, que, ho sabem, li pesa molt al senyor Play-Station car, per més que ho intenta, mai no la pot superar ni la superarà: una simple i redona pilota de futbol amb què jugaven uns xiquets...

 

La creu 31

 

 

Però no ens desanimàrem i, com sempre, hi haja un xiquet o n'hi haja cent, ho donàrem tot. I...què passà? Doncs que va ser molt i molt bonic... Un públic força nombrós i atent, un bon grapat, sobretot de xiquetes, al meu davant seguint el decurs dels versos i..., de mica en mica, uns xiquets que deixen la pilota, s'acosten, es miren estranyats l'home eixe que parla en vers i fa escarafalls i, ja hi som, s'asseuen i atenen. Es pot demanar més? Sí, molt més, perquè després aquesta colla pessigolla de groupies poètiques em varen tindre ben entregingut, mentre signava llibres, recitant-me poemes d'Espronceda, Lorca... Ara, la cosa tenia secret, sabeu? Una d'elles era filla de filla de la Marta, la bibliotecària de la Pobla de Farnals! I és que ja se sap: "La mare música, la filla balladora".

 

creu22

 

Moltes gràcies a la gent de compromís per la gestió de tot plegat, i, per descomptat, a l'Ana Borja, regidora de cultura de La Pobla de Farnals. I, sí, el verkami per a portar Pixallits al món dels vius, ja fa dies que balla!

 

portada pixallits ca

 

Bona gent! 

 

Després de molts i molts dies anunciant-ho, ja és ací! Avui encetem el verkami del nostre pròxim llibre. L'àlbum il·lustrat El fantasma Pixallits.  Feu-hi una ullada, hi ha tot de possibilitats i recompenses. 

 

 

El passat 3 d'octubre, al matí, els tràilers del Never ending tour de la gira de presentacions i recitals de Qui no sap riure no sap viure, és a dir, el meu carret de la compra farcit de titelles i secrets diversos i jo, vàrem fer parada a la Llibreria Samaruc, d'Algemesí. Ens hi va convidar una fada eixerida i juganera, de nom Enri Polo, que des de fa 15 anys es dedica a omplir d'alegries i misteris els cors dels xiquets del seu poble i, per descomptat, de la Ribera i rodalies. Vaig tindre sorteta i, quines coses, la càmera sí que va captar la seua silueta. Vegeu-la...

DSC 0032

 

L'Enri és un ésser ben peculiar. Té els ulls foscos, com dos caramels de café amb llet, i quan t'hi fixes una mica, tot i la foscor, hi veus al final i al principi alhora unes llumenetes que brillen. És a dir, que són, paradoxalment, d'una foscor que enlluerna. Però, és clar, són ulls de fada: de fada dels nostres dies. I aquesta llum és, perquè ho entengueu ràpid, com la del portàtil quan està hibernant: puja i baixa d'intensitat, com si foren el reflex visual d'un cor bategant... Que no m'acabeu d'entendre? Doncs ho teniu molt i molt fàcil! Només cal que visiteu la llibreria.

 Doncs bé, vàrem muntar un bon sarau. Resulta que la llibreria va acabar plena-plena de gom a gom. I per no cabre-hi, no hi cabia ni la puça Marisa, pobra, a qui vàrem haver de fer un lloc junt al seu inseparable amic, el poll Miquel Àngel, entre tant de xiquet assegut, i tants pares i mares fent ràpel per les parets. Bé, no patiu, que, al remat, la nostra amiga sí que hi va cabre:

 

puca

 

 Va vindre gent de Cullera i tot! Imagineu-vos! I fins xiquets que repetien, ja que fa un bon grapat de mesos vàrem presentar Qui no sap riure no sap viure a la Fira del Llibre de València i dissabte passat, a Algemesí, vàrem coincidir amb algunes cares de llavors...

 Andreu GalanSamaruc 25

 

Després, com no podia ser d'una altra manera, ens vàrem menjar una bona paella. Però, això sí, els de l'horta, per ací sí que no hi passem: li vàrem haver de llevar el pimentó eixe amb què el nostre penó de la conquesta gastronòmic comença a perdre sentit i sensibilitat i, de mica en mica, comença a degenerar en el terriblement conegut "arròs amb coses". Però...això ja és tot un altre debat, oi, Ricard?

 

I, és clar, entremig vàrem fer alguna que altra signatura.

Escrivint 1

En fi, continuarà...

 

Fotos de Rubén Suárez

 

 

 

 

 A Dari Escandell

 

El passat dijous 24 de setembre, dia de la Mercè a Barcelona, vaig fer una conferència a la Universitat d'Alacant, mercés a la professora Anna Esteve, responsable de l'assignatura Literatura Catalana Infantil. I és que els seus alumnes de l'any passat varen participar en una mena de concurs proposat per Andana Editorial, o més ben dit, pel seu entusiasta editor i bon amic Ricard Peris obsedit a inocular el virus de la poesia a les nostres escoles, en col·laboració amb la Universitat d'Alacant. Es tractava que els alumnes elaboraren, per grups, una sèrie de propostes didàctiques a partir de Qui no sap riure no sap viure. Llavors la proposta guanyadora rebria un premi. I allà que hi vàrem anar: a donar el premi.

image-2015-09-29

 

    De vegades quan vaig a una facultat d'educació a parlar de poesia per a infants i, de moment, ja he anat a unes quantes (UAB, UB, UV, UCV i ara UA), puge a la “tarima”, connecte l'USB, m'ajuste el micro i mire els ulls dels joves mestres -o millor dit, de les joves mestres, perquè, no ens enganyem: són una clara majoria-, per un moment i just abans de començar, tinc alhora una mateixa sensació i paradoxa. M'explique. Mirant aquelles cares cansades de tanta psicologia evolutiva, Piagets, Paulovs i d'altres, i sobretot mancats de contacte amb la realitat de l'escola, la sensació és, si fa no fa, la mateixa que quan et plantes davant de, posem per cas, un sisé de primària i mires els ulls d'aquells infants encara amb un peu a la infància, alguns sortosament encara amb tots dos, i l'altre, mig dubtós, fent tentines, xafant les tremoloses aigües de l'adolescència. En aquells ulls, com és normal i habitual, sovint hi sol haver una esperança, una ànsia d'aprendre, però de vegades també un cert desencís que jo interprete, perquè una mica em fereix, com una ferida. I és aquell malestar de qui, fa tants anys com pot arribar a recordar, se sap tancat en un sistema que l'obliga a passar hores i hores aprenent, o malaprenent, uns determinats continguts i una determinada manera d'aprendre'ls, carregant-se de rancors i de ràbies, omplint-se de llastos, esbravant-se, d'alguna manera. En definitiva, qui sap si perdent una futura vocació, la qual cosa no deixa de ser la realització més o menys superior que algú vol tindre a la vida com a individu: poder treballar en allò que el faça sentir bé, que l'òmpliga, que li done sentit. És, salvant les distàncies, però potser no salvant-ne tantes, com allò que canta John Lennon en Working Class Hero. I si tenim en compte que l'auditori és ple de futurs mestres, aquest malestar em fa pensar...

       És per això que, donat que faig de mestre i m'adrece a futurs mestres, intente que l'hora i escaig en què estaré parlant, la meua intervenció siga als antípodes d'allò acadèmic i academitzant, encotillat i encotillador, antiespontani i aniquilador en què més vegades de les que voldríem es converteix una conferència o una classe per a adults a la universitat. Així, si més no, és com jo en recorde moltes... És a dir, tot i que tinc molts referents teòrics, mire de defugir al màxim aquella entelèquia. Però tinc sort, ja que no tot el que haig de dir és “un rotllo” i, si més no, en el meu descàrrec puc oferir poemes, cançons i somriures. Puc, si m'ho permeteu, entrar ni que siga una mica en les emocions del públic i furtar-los un bon grapat de complicitats i, sobretot, el que és més important: de somriures.

        L'altre dia vàrem passar una hora i mitja ben agradables. Els alumnes es varen mostrar molt receptius a la meua xarrada sobre com, en fer de mestre, vaig ensopegar amb la poesia infantil i vaig començar a escriure'n. Els vaig parlar de la creació, amb la Martina Escoda, de la revista digital Pissiganya.cat i de com, finalment, hem institucionalitzat el Premi Pissiganya de poesia Escolar amb Òmnium Cultural, en el que ara anomenem El tinter de les lletres Catalanes. També vaig mostrar-los la primera versió de l'àlbum il·lustrat d'imminent publicació El fantasma Pixallits, l'esborrany de la nova versió i, finalment, la darrera versió. Hi va haver molts somriures amb el recital, un silenci sepulcral i respectuós acaronant cada síl·laba de cada poema i, finalment, una cua espontània de gent que va voler acostar-se a saludar-nos, comentar algun detall i, sobretot, a comprar un exemplar de Qui no sap riure no sap viure. En definitiva, que vàrem passar una jornada molt i molt agradable. I em pense que, pels aires que corrien, no serà la darrera! Moltes gràcies a tots! I, per descomptat, gràcies al Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant.

 

Ah, i l'enhorabona a Estela Ces, Aitana Fernández i Núria Galán, les nostres guanyadores!

 

IMG 3155