Arribem a una sala força gran: hi caben 200 persones. Tres hores i mitja abans de començar. Ens ho prenem amb temps: muntar, sonoritzar, deixar-ho tot a punt. Ens hi juguem molt; és el bolo més important de l’any i hi ha moltes expectatives. Ja ho deia Joan Fuster: <Un fracàs no s’improvisa> i, com sempre, volem fer-ho bé, molt bé. El lloc és un petit teatre del Poble Espanyol, som al darrer dia de la Setmana de poesia de Barcelona, i el Jaume del Corral i un servidor som a punt de fer el nostre espectacle Qui no sap riure no sap viure, basat en el meu llibre, que tot just ja fa un any i escaig que corre pel món. Les seues músiques, els seus loops, i les seues retxes de beatbox, durant si fa no fa una hora, es barregen amb els meus versos. Objectiu: portar l’aigua al nostre molí; fer que els infants –i no tant- s’enganxen a la poesia...

IMG-20150517-WA0085

De mica en mica s’hi va acostant gent: turistes curiosos, famílies despistades. Que sabeu on és el taller d’enquadernació? No, senyora, no, nosaltres fem poesia: poesia per a infants de 6 a 6000 anys. Les cares són una barreja entre Regreso al planeta de los simios i Cariño, he encogido a los niños. Però tot seguit, sense pietat, el Jaume improvisa una tirallonga de beatbox i, davant la sorpresiva mirada d’una família que encara es frega les maganyes als ulls, els diem un fragment del Rap dels aliments. Tot d’una les cares s’il·luminen i ens diuen: venim, venim, segur!

El piano tarda, però arriba. Hi ha un cartó-ploma gegant amb la portada del llibre anunciant l'espetacle. El Jaume, referint-se al piano, al·lucinat, em comenta: “nano, açò carrega com un ordinador abans d’engegar-se del tot: paresc Stevie Wonder!”. Llavors assagem la nostra versió blues-homenatge a B.B. King. Es tracta del poema L’elefant, de Josep Carner, i au, avall que fa baixada.

Ja ho tenim tot. Nois, deu minuts i comencem, ens diuen. Hi ha gent, pobra, que fa tard per la fira de l’automòbil que, literalment, bloqueja bona part de l’accés habitual al Poble Espanyol. Però finalment se’n surten, arriben, seuen: el petit teatret és ple a gom. Vaja, com un ou: no hi cap ni una agulla. La cara de Teresa Colom traspua emoció: Andreu, ha vingut molta gent: com ho portes? Doncs, dona, bé, ara, veig algunes cares conegudes! Guaite un segon, mig arrecerat per la cortina, i veig el poeta Ramon Boixeda que, des de la seua butaca, em mira fixament i fugaç amb els seus ulls blaus, escrutadors, llampants: aviam què faràs, llegisc d'arrapa i fuig en les seues pupil·les. O potser és que em traeixen els nervis...

La resta? Temperar els nervis, eixir a l’escenari, arrancar els motors i... comprovar com, de mica en mica, la gent va entrant en l’espectacle. N’hi ha que coneixen els poemes, hi ha xiquets que em miren amb complicitat: ja s’ho saben, ja... I això es transforma en una festa en què els infants miren embadalits, amb la boca oberta, els adults riuen amb els comentaris que introdueixen els poemes. Com no podia ser d’una altra manera, El fantasma Pixallits torna a fer de les seues i...la Puça Marisa, i el Vell pollastre, i el Psicomàfor i...fins la Princesa Caterina fa un discurs de dignitat. Una hora i escaig en què hem somiat i hem fet somiar, hem rigut, ens hem emocionat i hem tornat a aterrar sans i estalvis a la platea del teatre una hora després.

Moltes gràcies a tota la bona gent que heu omplit el teatre de gom a gom. Gràcies, sobretot, als qui, malauradament, us heu quedat fora per culpa de l’aforament. I, sobretot, moltes gràcies a Teresa Colom per haver confiat en els meus versos i haver programat aquesta activitat dins la Setmana de Poesia. Com més va, Barcelona i el seu festival, van tenint en compte els infants dins els actes d’aquesta setmana tan important. I haver-ne format part ha estat per a mi un gran orgull. Un enorme privilegi. Un honor.

Moltes gràcies!

Xe, i ara, ja se sap: a descansar!

 

IMG 20150517 190913

 

 

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar