Arribes a Plaça Catalunya, entres al metro, amb el carro, véns d'un recital, són les 19:30 de, posem per cas, el divendres 5 de juny. La setmana, la de cinc dies, s'acaba, i pareix que no hi haja d'haver demà. Estàs molt cansat i la xafogor, a prop de la via, és com el túnel de la bruixa però sense aire condicionat i amb tot de gent que, suada i cansada, com tu, torna de treballar. Llavors, de gairell, et fixes en una presència a la vora, t'hi fixes més. No pot ser. Estàs cansat i, és clar, en eixes hores, els imitadors es multipliquen...

     Però sí, és ell, no hi ha cap dubte. Arcadi Oliveres espera pacientment el metro a Plaça Catalunya. El metro arriba, ell hi entra per una porta, tu per l'altra. Comences a pensar i, de sobte, traus Qui no sap riure no sap viure, li'l dediques i, com pots, fas passar el carro entre la selva d'estrangers que atacona el vagó de les 19:30. Llavors el saludes i li dius que l'admires i que vols regalar-li el teu llibre, que aquest ha guanyat un premi i tal. Ell et mira entre enriolat i encuriosit i, tot d'una, retruca amb una resposta que et descol·loca: així, ets del País Valencià? Li dius que sí, el metro segueix: ah, està molt bé, això que fas! La poesia i els nens. Això s'ha de treballar. I tant! Saps? Jo també et regalaré el meu llibre. Llavors el trau:

 

9788496611894

 I tot seguit te'l dedica:

 Arcadi Oliveres

   Llavors, seguiu unes parades més. He de baixar, li dius. I ell et diu: jo també. I és que baixem a la mateixa. Tot i que, això sí, finalment no anem al mateix lloc.

 

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar