Arribe al CAT a les 18:30. Dalt l'escenari hi ha l'inseparable tàndem format per Marc Serrats i Carles Belda, i al darrere, a tall d'escuder, Raph Dumas, el DJ de Perpinyà. Assagen el que vindrà unes hores després: el concert de celebració dels 40 anys de la Bressola. El format és ben clar: el Marc a l'esquerra, el Carles a la dreta, el micro al mig perquè s'hi vagen posant els diferents cantants i allà al darrere el Raph, que mou els plats i pica botons com una mena de Gandalf cibernètic capficat en les infinites opcions de la cuina electrònica amb què embolcalla eixes cançons que hem cantat tota la vida i que, passades pel seu sedàs, esdevenen noves i velles alhora, però sobretot diferents...

 

12376381 10208253587239915 6847887693716960719 n

 

L'escena amb què els descobrisc no té pèrdua: s'hi acaba d'afegir el Titot i canten una mena de garrotins improvisats de l'Alguer, amb un evident to napolità, però que sens dubte no deixen de tindre la marca catalana pertot. A això, a més a més, s'hi afegeix la mà poderosa d'en Raph, que entre acord i acord, va fent petar els subwoofers amb una tecla, mentre que amb un gest mesurat, acosta subtilment la mà esquerra cap a una mena de pal màgic, però sense tocar-lo --el theremin, un instrument que, segons m'explica l'Oriol Serna, és un dels primers instruments electrònics de la història,-- i que, amb cada contacte de la mà dins el seu camp magnètic, el nostre mag de la Catalunya Nord fa anar una mena de dissolució aquosa de sons que tot d'una em recorda els films de sèrie B de l'Ed Wood.

 

Mentrestant a peu d'escenari salude a Feliu Ventura, li comente si escriu poesia. Per a quan un llibre, Feliu? Ui, no, em contesta, és molta feina. Jo hi torne: Doncs eixa lletra que vares escriure fa uns anys per a Miquel Gil és un poema boníssim. D'acord, em respon sorneguer. Fem una cosa: tu escrius el llibre i jo el signe...i tot d'una puja a fer la seua prova de so escortat per les pròpies rialles. Mentrestant entre les butaques, l'Anna Roig (que avui ve sense l'ombra de ton chien), l'Oriol Serna i jo ens adonem que tots tres som mestres de música i comentem la jugada: que si fent classe et casques la veu, que si quines cançons triar...

Tot va molt ràpid i, ja cap al final de la prova de so, em toca pujar a provar el micro i els quatre “artefactes” que m'acompanyen. És que mesos enrere, el Marc Serrats, donat que sóc mestre i faig poesia em va demanar si em vindria de gust amanir amb uns pocs versos, i a tall de presentació, un concert de celebració dels 40 anys de la bressola. I allà que m'hi pose.

 

andreu tradicionarius

 

I passa una estona, sopem i ràpidament ja hi som. Pràcticament són les 22h. Comença el concert. Quan isc a l'escenari no veig ningú, només sent uns aplaudiments, els llums que il·luminen l'escenari m'enceguen totalment i com que reste de peu simplement parle, vaig explicant quatre coses sobre la Bressola i aquests 40 anys i tot seguit faig el meu minirecital. Però ben prompte descobrisc que hi ha senyores hooligans, amb ganes de gresca, que en sentir els primers versos del poema Pàgina d'escriptura de Jacques Prévert amb què interpel·le el públic, va contestant-me mentre jo faig: "dos i dos?" Vint!, crida la hooligan trapella, i així va la cosa... Tan bon punt acabe els 4 poemes me'n torne cap a dins, llavors ixen el Marc, el Carles, el Raph i el Feliu, i des de la vora, amagat per un dels telons, observe els artistes de perfil...

 

1563 10208253586719902 2067259493484693198 n

 

Feliu Ventura ix a l'escenari i no s'està de dir: Si avui el País Valencià és el que és, també ho és gràcies a la Catalunya Nord. Els aplaudiments no es fan d'esperar, la cosa s'escalfa, Feliu, ja més relaxat, s'asseu a la cadira i en canta unes quantes. Mentrestant l'Oriol, l'Anna i jo ens ho mirem d'amagatotis, mig meravellats amb els moviments del druida de Perpinyà, sí, sí, el Raph Dumas, que va movent palanques i botonets que es transformen en una teranyina electrònica que agombola les cançons.

 

 

raph

 

 

 

El Belda, com sol fer tot sovint a l'escenari, explica petites històries ultralocals que sorprenen el públic per la seua autenticitat. Em gire i li dic a l'Anna Roig: Oi que pareix que parle com si estiguera en el ball d'una llar de jubilats? I l'Anna fa que sí amb el cap i reprimeix una rialla d'aquelles que es pot colar per un dels micros que hi ha a tocar... Llavors el Marc Serrats ens canta una entranyable versió del Tio Caliu, i entre cançó i cançó el Belda, el cap del qual pareix una mena d'organisme multitasca dels que no es perden cap detall del que els envolta, ens fa un gest a l'Anna, l'Oriol i a mi i ens demana que isquem a l'escenari a fer de "palmeros". I la gent riu, i nosaltres també.

 

carles inspirat

 

És el torn de Francesc Ribera, titot, i en Marc ens fa un gest: eh, que surti el Titot. On és? Llavors ens adonem que, o s'ha volatilitzat o és al camerino resant, perquè no el trobem enlloc! Me'n vaig d'arrapa i fuig cap avall: Titot, que te toca, afanya't que t'estan cridant! I me'l trobe al camerino, pensarós, capficat, mirant-se un tros de paper, com una mena de Ramon Llull de postal. Llavors els ulls de Titot s'obrin com dues taronges i m'amolla: Cony, què dius! Vinc! I corre com una llebre escales amunt. Un cop a l'escenari i acompanyat per les rialles de la seua mig absència, en Titot canta un preciós poema d'un disc dedicat per complet a J.V.Foix, el poeta de Sarrià. El de Berga, com sempre, sorprén i sedueix, sobretot pel to cerimoniós i fins solemne amb què canta, tal i com si haguera trasmudat en el seu estimat Guillem de Berguedà. I, és clar, Carles Belda s'engresca a punxar-lo amb els garrotins i ja tenim la guerra muntada...

 

I arriba el torn d'Anna Roig, que ens canta la Dama d'Aragó en una versió llarga, llarga, com un dia sense facebook ni watsapp, tota de memòria i sense fallar-ne ni una. Des dels primers fonemes l'Anna sedueix, calma el públic, com una mena de dida que engronsa un xiquet. Més tard, una amiga em dirà al bar del CAT: Quina veu més maca, no, l'Anna Roig?

 

anna roig

 

Oriol Serna, guitarra de The penguins, ix amb un pas alentit, s'acosta el micro i comencen a sonar els acords de l'Allioli, de l'enyorat Joan Pau Giné, el públic s'hi afegeix i amb la tornada l'Oriol es deixa anar i fa breus gestos amb les mans i amb els peus. Sí, senyor, com els frontmans de tota la vida: aquells que ja ho tenen tot guanyat...

 

El concert acaba, la gent somriu, nosaltres ens abracem i, quan ja som tots als camerinos, en Raph, amb el seu preciós accent de Perpinyà, ens diu: "caram, sembla que això ho hàgim fet tota la vida!

 

Nota: Les fotos, ja ho veieu, han estat preses del facebook del fotògraf Joan Horrit. Esperem que no li sàpiga greu. Gràcies!

 

 

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar