A Dari Escandell

 

El passat dijous 24 de setembre, dia de la Mercè a Barcelona, vaig fer una conferència a la Universitat d'Alacant, mercés a la professora Anna Esteve, responsable de l'assignatura Literatura Catalana Infantil. I és que els seus alumnes de l'any passat varen participar en una mena de concurs proposat per Andana Editorial, o més ben dit, pel seu entusiasta editor i bon amic Ricard Peris obsedit a inocular el virus de la poesia a les nostres escoles, en col·laboració amb la Universitat d'Alacant. Es tractava que els alumnes elaboraren, per grups, una sèrie de propostes didàctiques a partir de Qui no sap riure no sap viure. Llavors la proposta guanyadora rebria un premi. I allà que hi vàrem anar: a donar el premi.

image-2015-09-29

 

    De vegades quan vaig a una facultat d'educació a parlar de poesia per a infants i, de moment, ja he anat a unes quantes (UAB, UB, UV, UCV i ara UA), puge a la “tarima”, connecte l'USB, m'ajuste el micro i mire els ulls dels joves mestres -o millor dit, de les joves mestres, perquè, no ens enganyem: són una clara majoria-, per un moment i just abans de començar, tinc alhora una mateixa sensació i paradoxa. M'explique. Mirant aquelles cares cansades de tanta psicologia evolutiva, Piagets, Paulovs i d'altres, i sobretot mancats de contacte amb la realitat de l'escola, la sensació és, si fa no fa, la mateixa que quan et plantes davant de, posem per cas, un sisé de primària i mires els ulls d'aquells infants encara amb un peu a la infància, alguns sortosament encara amb tots dos, i l'altre, mig dubtós, fent tentines, xafant les tremoloses aigües de l'adolescència. En aquells ulls, com és normal i habitual, sovint hi sol haver una esperança, una ànsia d'aprendre, però de vegades també un cert desencís que jo interprete, perquè una mica em fereix, com una ferida. I és aquell malestar de qui, fa tants anys com pot arribar a recordar, se sap tancat en un sistema que l'obliga a passar hores i hores aprenent, o malaprenent, uns determinats continguts i una determinada manera d'aprendre'ls, carregant-se de rancors i de ràbies, omplint-se de llastos, esbravant-se, d'alguna manera. En definitiva, qui sap si perdent una futura vocació, la qual cosa no deixa de ser la realització més o menys superior que algú vol tindre a la vida com a individu: poder treballar en allò que el faça sentir bé, que l'òmpliga, que li done sentit. És, salvant les distàncies, però potser no salvant-ne tantes, com allò que canta John Lennon en Working Class Hero. I si tenim en compte que l'auditori és ple de futurs mestres, aquest malestar em fa pensar...

       És per això que, donat que faig de mestre i m'adrece a futurs mestres, intente que l'hora i escaig en què estaré parlant, la meua intervenció siga als antípodes d'allò acadèmic i academitzant, encotillat i encotillador, antiespontani i aniquilador en què més vegades de les que voldríem es converteix una conferència o una classe per a adults a la universitat. Així, si més no, és com jo en recorde moltes... És a dir, tot i que tinc molts referents teòrics, mire de defugir al màxim aquella entelèquia. Però tinc sort, ja que no tot el que haig de dir és “un rotllo” i, si més no, en el meu descàrrec puc oferir poemes, cançons i somriures. Puc, si m'ho permeteu, entrar ni que siga una mica en les emocions del públic i furtar-los un bon grapat de complicitats i, sobretot, el que és més important: de somriures.

        L'altre dia vàrem passar una hora i mitja ben agradables. Els alumnes es varen mostrar molt receptius a la meua xarrada sobre com, en fer de mestre, vaig ensopegar amb la poesia infantil i vaig començar a escriure'n. Els vaig parlar de la creació, amb la Martina Escoda, de la revista digital Pissiganya.cat i de com, finalment, hem institucionalitzat el Premi Pissiganya de poesia Escolar amb Òmnium Cultural, en el que ara anomenem El tinter de les lletres Catalanes. També vaig mostrar-los la primera versió de l'àlbum il·lustrat d'imminent publicació El fantasma Pixallits, l'esborrany de la nova versió i, finalment, la darrera versió. Hi va haver molts somriures amb el recital, un silenci sepulcral i respectuós acaronant cada síl·laba de cada poema i, finalment, una cua espontània de gent que va voler acostar-se a saludar-nos, comentar algun detall i, sobretot, a comprar un exemplar de Qui no sap riure no sap viure. En definitiva, que vàrem passar una jornada molt i molt agradable. I em pense que, pels aires que corrien, no serà la darrera! Moltes gràcies a tots! I, per descomptat, gràcies al Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant.

 

Ah, i l'enhorabona a Estela Ces, Aitana Fernández i Núria Galán, les nostres guanyadores!

 

IMG 3155

 

 

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar