El passat 3 d'octubre, al matí, els tràilers del Never ending tour de la gira de presentacions i recitals de Qui no sap riure no sap viure, és a dir, el meu carret de la compra farcit de titelles i secrets diversos i jo, vàrem fer parada a la Llibreria Samaruc, d'Algemesí. Ens hi va convidar una fada eixerida i juganera, de nom Enri Polo, que des de fa 15 anys es dedica a omplir d'alegries i misteris els cors dels xiquets del seu poble i, per descomptat, de la Ribera i rodalies. Vaig tindre sorteta i, quines coses, la càmera sí que va captar la seua silueta. Vegeu-la...

DSC 0032

 

L'Enri és un ésser ben peculiar. Té els ulls foscos, com dos caramels de café amb llet, i quan t'hi fixes una mica, tot i la foscor, hi veus al final i al principi alhora unes llumenetes que brillen. És a dir, que són, paradoxalment, d'una foscor que enlluerna. Però, és clar, són ulls de fada: de fada dels nostres dies. I aquesta llum és, perquè ho entengueu ràpid, com la del portàtil quan està hibernant: puja i baixa d'intensitat, com si foren el reflex visual d'un cor bategant... Que no m'acabeu d'entendre? Doncs ho teniu molt i molt fàcil! Només cal que visiteu la llibreria.

 Doncs bé, vàrem muntar un bon sarau. Resulta que la llibreria va acabar plena-plena de gom a gom. I per no cabre-hi, no hi cabia ni la puça Marisa, pobra, a qui vàrem haver de fer un lloc junt al seu inseparable amic, el poll Miquel Àngel, entre tant de xiquet assegut, i tants pares i mares fent ràpel per les parets. Bé, no patiu, que, al remat, la nostra amiga sí que hi va cabre:

 

puca

 

 Va vindre gent de Cullera i tot! Imagineu-vos! I fins xiquets que repetien, ja que fa un bon grapat de mesos vàrem presentar Qui no sap riure no sap viure a la Fira del Llibre de València i dissabte passat, a Algemesí, vàrem coincidir amb algunes cares de llavors...

 Andreu GalanSamaruc 25

 

Després, com no podia ser d'una altra manera, ens vàrem menjar una bona paella. Però, això sí, els de l'horta, per ací sí que no hi passem: li vàrem haver de llevar el pimentó eixe amb què el nostre penó de la conquesta gastronòmic comença a perdre sentit i sensibilitat i, de mica en mica, comença a degenerar en el terriblement conegut "arròs amb coses". Però...això ja és tot un altre debat, oi, Ricard?

 

I, és clar, entremig vàrem fer alguna que altra signatura.

Escrivint 1

En fi, continuarà...

 

Fotos de Rubén Suárez

 

 

 

 

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar