A Dari Escandell

 

El passat dijous 24 de setembre, dia de la Mercè a Barcelona, vaig fer una conferència a la Universitat d'Alacant, mercés a la professora Anna Esteve, responsable de l'assignatura Literatura Catalana Infantil. I és que els seus alumnes de l'any passat varen participar en una mena de concurs proposat per Andana Editorial, o més ben dit, pel seu entusiasta editor i bon amic Ricard Peris obsedit a inocular el virus de la poesia a les nostres escoles, en col·laboració amb la Universitat d'Alacant. Es tractava que els alumnes elaboraren, per grups, una sèrie de propostes didàctiques a partir de Qui no sap riure no sap viure. Llavors la proposta guanyadora rebria un premi. I allà que hi vàrem anar: a donar el premi.

image-2015-09-29

 

    De vegades quan vaig a una facultat d'educació a parlar de poesia per a infants i, de moment, ja he anat a unes quantes (UAB, UB, UV, UCV i ara UA), puge a la “tarima”, connecte l'USB, m'ajuste el micro i mire els ulls dels joves mestres -o millor dit, de les joves mestres, perquè, no ens enganyem: són una clara majoria-, per un moment i just abans de començar, tinc alhora una mateixa sensació i paradoxa. M'explique. Mirant aquelles cares cansades de tanta psicologia evolutiva, Piagets, Paulovs i d'altres, i sobretot mancats de contacte amb la realitat de l'escola, la sensació és, si fa no fa, la mateixa que quan et plantes davant de, posem per cas, un sisé de primària i mires els ulls d'aquells infants encara amb un peu a la infància, alguns sortosament encara amb tots dos, i l'altre, mig dubtós, fent tentines, xafant les tremoloses aigües de l'adolescència. En aquells ulls, com és normal i habitual, sovint hi sol haver una esperança, una ànsia d'aprendre, però de vegades també un cert desencís que jo interprete, perquè una mica em fereix, com una ferida. I és aquell malestar de qui, fa tants anys com pot arribar a recordar, se sap tancat en un sistema que l'obliga a passar hores i hores aprenent, o malaprenent, uns determinats continguts i una determinada manera d'aprendre'ls, carregant-se de rancors i de ràbies, omplint-se de llastos, esbravant-se, d'alguna manera. En definitiva, qui sap si perdent una futura vocació, la qual cosa no deixa de ser la realització més o menys superior que algú vol tindre a la vida com a individu: poder treballar en allò que el faça sentir bé, que l'òmpliga, que li done sentit. És, salvant les distàncies, però potser no salvant-ne tantes, com allò que canta John Lennon en Working Class Hero. I si tenim en compte que l'auditori és ple de futurs mestres, aquest malestar em fa pensar...

       És per això que, donat que faig de mestre i m'adrece a futurs mestres, intente que l'hora i escaig en què estaré parlant, la meua intervenció siga als antípodes d'allò acadèmic i academitzant, encotillat i encotillador, antiespontani i aniquilador en què més vegades de les que voldríem es converteix una conferència o una classe per a adults a la universitat. Així, si més no, és com jo en recorde moltes... És a dir, tot i que tinc molts referents teòrics, mire de defugir al màxim aquella entelèquia. Però tinc sort, ja que no tot el que haig de dir és “un rotllo” i, si més no, en el meu descàrrec puc oferir poemes, cançons i somriures. Puc, si m'ho permeteu, entrar ni que siga una mica en les emocions del públic i furtar-los un bon grapat de complicitats i, sobretot, el que és més important: de somriures.

        L'altre dia vàrem passar una hora i mitja ben agradables. Els alumnes es varen mostrar molt receptius a la meua xarrada sobre com, en fer de mestre, vaig ensopegar amb la poesia infantil i vaig començar a escriure'n. Els vaig parlar de la creació, amb la Martina Escoda, de la revista digital Pissiganya.cat i de com, finalment, hem institucionalitzat el Premi Pissiganya de poesia Escolar amb Òmnium Cultural, en el que ara anomenem El tinter de les lletres Catalanes. També vaig mostrar-los la primera versió de l'àlbum il·lustrat d'imminent publicació El fantasma Pixallits, l'esborrany de la nova versió i, finalment, la darrera versió. Hi va haver molts somriures amb el recital, un silenci sepulcral i respectuós acaronant cada síl·laba de cada poema i, finalment, una cua espontània de gent que va voler acostar-se a saludar-nos, comentar algun detall i, sobretot, a comprar un exemplar de Qui no sap riure no sap viure. En definitiva, que vàrem passar una jornada molt i molt agradable. I em pense que, pels aires que corrien, no serà la darrera! Moltes gràcies a tots! I, per descomptat, gràcies al Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant.

 

Ah, i l'enhorabona a Estela Ces, Aitana Fernández i Núria Galán, les nostres guanyadores!

 

IMG 3155

 

 

Bona gent,

Després d'un estiu força tranquil, tornem a la càrrega amb nous recitals i conferències. Això sí, ben prompte l'inefable, però sobretot afable, Luis Demano i un servidor, us soprendrem amb un nou projecte que té relació amb un fantasma...Sí, MOLT més prompte del que us imagineu... I, perquè aneu escalfant motors, ací us passe l'agenda més propera:

El pròxim dissabte 3 d'octubre voltarem per la Ribera i per l'Horta nord. Al matí, a les 12:00, gràcies a la perserverança i, sobretot, la paciència de l'Enri, autèntica llibretera coratge, entusiasta i feinera com ella sola, faré un recital per a infants a la llibreria Samaruc, d'Algemesí, el poble d'Andana Editorial, o sobretot, del gran Ricard Peris.

 

algemesi

 

I amb la paella ja a la panxeta, de vesprada, agarrarem un d'aquells aves inútils que no passen per les nostres mal comunicades contrades, i a les 19:00, abans que comence la festa Estellés que, sota l'empara exquisida del poeta i amic Pau Sif, ha organitzat Compromís a la Pobla de Farnals, farem un altre recital per a infants de 6 a 6000 anys.

Com sempre hi haurà rialles i versos a parts iguals.

Us hi espere!

CARTEL pobla web

 

I després el sarau continua!

 

cartellestelles

<Aquesta ciutat irrevocable on cada dia em desperte,

aquesta ciutat incrèdula on habiten malalts incurables>

Del poema València, de Salvador Iborra

Arribes a l'Octubre, a corre-cuita. És la nit dels XXV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Hi ha tot de cares conegudes: Manel Marí, Jaume Pérez Muntaner, un Pau Sif que porta tot cofoi nous exemplars dels llibres d'Edicions del Buc, la seua nova editorial, creada conjuntament amb Francesc Bononad i Rubén Luzón. El poeta Ramon Guillem, amb aquells ullets mig aclucats i el seu divertit posat de bibliotecari foteta i sorneguer que se la sap tota, és el primer: "xe, tu, ja en portes dos!" Gràcies, Ramon!, li dic de seguida. Riem, còmplices, i allà lluny veig més i més cares: Núria Cadenes, Toni Gisbert, Vicent Salvador, membres històrics de la Societat Coral El Micalet... I, és clar, el gran Borja Penalba, que m'abraça, em felicita i tot seguit, sense massa dret a rèplica, em diu: "Vols un negroni?" Au, va, sí, li dic, que açò no passa cada dia.

IMG-20150613-WA0015

 

Tothom parla de política: "que si Compromís ha pactat ací i allà, que com ens ho han fet passar, que jo pensava que açò no s'arreglava, que ja vorem si s'entenen..." Aquesta València que vaig deixar la nit electoral camí de Barcelona, ara, en tornar, és un lloc per a l'esperança: es respira a l'ambient...

Cares i cares, encaixades de mans, la gent que va seient, fotos i fotos i...l'acte que comença. I, quan t'arriba el torn, uns minuts abans, Ricard Peris, el teu editor, et mira mig enriolat, sota l'empara de la mirada còmplice de Nàdia Revenga, i et diu: "què, la liaràs?" I tu què li dius: home, què vols?, doncs clar que sí, home...

https://www.youtube.com/watch?v=FXI8N4AXv8M

 

Aquest premi està dedicat a la memòria de Salvador Iborra.

 

 

Aquests, sens dubte, són dies d'emocions. Fa dos dies em comunicaren que m'ha estat atorgat el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, en la modalitat de literatura infantil, per Qui no sap riure no sap viure. No m'ho esperava gens, la veritat, ja que, igual que amb el Premi Atrapallibres, que també ha guanyat el meu llibre, jo no m'hi vaig presentar, sinó que em van triar...

 

Ejemplo 2

 

Avui, per tant, s'ha fet pública la notícia i, de sobte, veig el meu nom juntament amb el d'escriptors a qui fa anys que seguisc i admire com Manuel Baixauli, Manuel Molins i Joan Navarro. I... me'n faig creus, la veritat...

Tot açò em fa pensar en aquell estiu de fa uns anys que em vaig quedar uns dies amb mon iaio i, mentre ell mirava la tele, una vesprada vaig començar El rap del pi. O quan, passant per diferents escoles fent de mestre substitut, alguns xiquets, en llegir els meus versos, em varen dir: "Ens agraden més els teus poemes que els del Martí i Pol". O quan una mestra d'una escola de l'Eixample on vaig passar una setmana fent una substitució em va dir: "als meus alumnes els has impactat: volen que tornis a dir el vell pollastre!". O quan vaig conéixer la Martina Escoda i va començar a deixar-me llibres de poesia infantil i, sobretot, a descobrir-me'n molts més d'altres i se'm va obrir un món. O quan, encara sense saber-ne massa, d'això de fer versos per a infants, vaig assistir d'oient a un taller de poesia per a infants de Jordi Nopca i un nen, en dir-li que era poeta, em va contestar: I qui et pinta els llibres? O aquella vesprada d'octubre de 2013 en què, mentre esperava pacientment l'arribada de Xavier Aliaga a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia per veure la presentació de El meu nom no és Irina, un despistat Andreu Martín, se'm va acostar i em va dir: ets el Xavier? No, no, vaig contestar jo. I ell: ah, doncs no passa res, saps? Jo també em dic Andreu... O quan eixa mateixa vesprada, l'admirat Ricard Peris, editor d'Andana Editorial, em va dir: està molt bé, el teu manuscrit, n'hem de parlar: m'interessa.

I heus ací que ja tenim ací la segona edició del llibre! Gràcies a tots!

 

 

 

 

 

 

      Arribes a Plaça Catalunya, entres al metro, amb el carro, véns d'un recital, són les 19:30 de, posem per cas, el divendres 5 de juny. La setmana, la de cinc dies, s'acaba, i pareix que no hi haja d'haver demà. Estàs molt cansat i la xafogor, a prop de la via, és com el túnel de la bruixa però sense aire condicionat i amb tot de gent que, suada i cansada, com tu, torna de treballar. Llavors, de gairell, et fixes en una presència a la vora, t'hi fixes més. No pot ser. Estàs cansat i, és clar, en eixes hores, els imitadors es multipliquen...

     Però sí, és ell, no hi ha cap dubte. Arcadi Oliveres espera pacientment el metro a Plaça Catalunya. El metro arriba, ell hi entra per una porta, tu per l'altra. Comences a pensar i, de sobte, traus Qui no sap riure no sap viure, li'l dediques i, com pots, fas passar el carro entre la selva d'estrangers que atacona el vagó de les 19:30. Llavors el saludes i li dius que l'admires i que vols regalar-li el teu llibre, que aquest ha guanyat un premi i tal. Ell et mira entre enriolat i encuriosit i, tot d'una, retruca amb una resposta que et descol·loca: així, ets del País Valencià? Li dius que sí, el metro segueix: ah, està molt bé, això que fas! La poesia i els nens. Això s'ha de treballar. I tant! Saps? Jo també et regalaré el meu llibre. Llavors el trau:

 

9788496611894

 I tot seguit te'l dedica:

 Arcadi Oliveres

   Llavors, seguiu unes parades més. He de baixar, li dius. I ell et diu: jo també. I és que baixem a la mateixa. Tot i que, això sí, finalment no anem al mateix lloc.

 

El 2 de juny va ser un dia molt especial. Ja ho sabeu, a la biblioteca Jaume Fuser, de Lesseps, a Barcelona, em varen lliurar el 10è premi Atrapallibres pel meu poemari per a infants Qui no sap riure no sap viure!

Per descomptat, aquest premi està dedicat a la memòria del malaguanyat professor de l'IES Joan Fuster, de Barcelona, Abel Martínez, recentment traspassat. Una persona dedicada a la docència a qui, sens dubte, no se li ha reconegut prou el coratge, la valentia i la força.

Us deixe amb el vídeo de l'acceptació del premi, que comença amb una certa sorpresa, ja que el públic es pensava que soltaria el típic rotllo de rigor. Però no. I amb un retall de diari de l'edició del Levante, un dels diaris més llegits al País Valencià, del 3 de juny de 2015. Xe, qui m'ho havia de dir: profeta en la meua terra!

 http://www.youtube.com/watch?v=Hu_LgWWJa0Y

Gràcies a tots.

 

PREMI ATRAPALLIBRES

 

Cartel ATRAPALLIBRES Celebracio WEB

Bona gent!

 

Luis Demano i un servidor hem guanyat el 10è premi Atrapallibres (categoria 9 anys) amb Qui no sap riure no sap viure! És la primera vegada en la història del premi que el guanya un llibre de poesia. I això, a part del fet evident d'haver guanyat, ens fa molt i molt contents!

Des d'ací volem donar les gràcies al Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT) per haver seleccionat el nostre llibre. I, per descomptat, a tots els xiquets de les escoles que ens han votat. Sens dubte, Atrapallibres, per a un autor de Literatura Infantil i Juvenil és el premi. I és que hi pot haver res millor en aquesta vida per a un escriptor que siguen els mateixos infants qui diguen si el llibre val o no la pena? Si agrada o no? La decisió ha estat presa únicament per ells. I aquest és el nostre orgull.

 

Moltes gràcies, també, a Andana Editorial, o dit d'una altra manera, a Ricard Peris, el nostre estimat editor, per haver cregut en el nostre projecte fins a les últimes conseqüències. No debades, aquesta mateixa setmana, ix la 2a edició del llibre... I és que heu de pensar que, generalment, sent generosos, el tiratge d'un llibre de poesia són 200 exemplars. I n'hem venut 2000!

 

Moltes gràcies a totes les escoles i persones que han volgut escoltar de viva veu els meus versos, que s'han interessat per portar-me a fer recitals i presentacions. La llista és llarga: gràcies a tots! 

 

I moltes gràcies, també, a Anna Manso, Montserrat Galícia i Muntsa Fernández, les altres autores de la convocatòria d'enguany. Ha estat un honor compartir aquesta aventura amb vosaltres! 

 

 

 

 

 

Bona gent,

Aquest dissabte 23 de maig a les 18:00 us esperem a Alboraia, on tindrà lloc la 1a jornada Les cases del meu carrer, o si voleu, el primer festival-trobada de poesia i música del portal de l'horta de València. Sí, sí, és jornada de reflexió, cosa que afegeix sentit a la festa: volem inspirar-vos el vot!

Les cases definitiu

                                                                                                                                         Cartell de Carmen Martí Monrós (Gràcies!)

Per què "Les cases del meu carrer"?

Les cases del meu carrer naix en una casa del casc antic d'Alboraia fruit de la conversa entre dos amics: Josep i Andreu. L'escenari, una casa reformada, farcida de misteri i històries, on l'espai, amb "la metamorfosi", esdevé "una altra cosa", un nou lloc per a viure d'acord amb el ser i el sentir dels nostres dies. Aquesta casa, com tantes d'altres, conjumina antigor i modernitat alhora, proposa una reflexió sobre el passat, però també ens esperona cap al futur: ara torna a ser tota nova i volem celebrar-ho. I, donat que som a la primavera, doncs au, ja ho tenim: farem una trobada de música i poesia amb autors locals i, qui sap, potser serà el principi d'una gran cosa!

Les cases del meu carrer és, també, un poema preciós del poeta català Enric Casasses.

 

Una mica sobre els artistes. Què volen aquesta gent?

 

Pep Mama i Ma Amparo Hurtado són dos músics d'Alboraia. Pep, entre múltiples habilitats i, sobretot, per mirar de ser breus, és un excel·lent dolçainer, cantant i guitarrista col·laborador de múltiples i mítics grups del folk valencià com Al Tall, Sonadors de la Guaita o La Beniterrània, entre d'altres. Maria Amparo és una cantaora de cant d'estil valencià. Sí, sí, tot un luxe: és una de les Sis veus per al poeta. O siga que imagineu-vos quin nivell!

 

Ricard Forner Trio és la formació inspirada per a l'ocasió. Comptarem amb la presència de la pianista Inés Reguero i els clarinetistes Oriol Navarro i Ricard Forner.

 

Rafel Arnal i Spyros Kaniaris vénen a presentar-nos un bon grapat de cançons de discs com Pam a Pam. La veu de Rafel passarà pel sedàs de les cordes mil·lenàries de l'Spyros, un músic que, tot i l'aparent humilitat del seu posat, transcenceix allò de la presència a l'escenari. I és que ja ho deia Camarón: o transmites o no transmites. No, no: no restareu indiferents: les espurnes, entre aquestes dues pedres fogueres, estan assegurades...

Andreu Galan i Jaume del Corral, d'Alboraia i Benimaclet, respectivament, ens presentaran alguns dels poemes de Galan. Beatbox, un piano, aforismes, raps, romançons i cançons es donaran de la mà una estona. Que no us passe res.

Oh, foll amor!, el mític grup de poesia i música de l'Horta d'encuny ausiasmarquià, instal·lat en el seu never ending tour, a la manera del trobador de Duluth, ens presenta el seu nou format: una barreja de Vicent Andrés Estellés, les músicacions del l'ocult Josep Vicent Tallada i els poemes del poeta de La pobla de Farnals, Pau Sif, l'etern Viatger que s'extravia. Tallada compta amb una de les versions del poema La Rosa de Paper, de V.A.Estellés més belles i inspiradores que s'han fet. I qui avisa no és traidor.

 

Us hi esperem!

 

Josep i Andreu

 

 

Arribem a una sala força gran: hi caben 200 persones. Tres hores i mitja abans de començar. Ens ho prenem amb temps: muntar, sonoritzar, deixar-ho tot a punt. Ens hi juguem molt; és el bolo més important de l’any i hi ha moltes expectatives. Ja ho deia Joan Fuster: <Un fracàs no s’improvisa> i, com sempre, volem fer-ho bé, molt bé. El lloc és un petit teatre del Poble Espanyol, som al darrer dia de la Setmana de poesia de Barcelona, i el Jaume del Corral i un servidor som a punt de fer el nostre espectacle Qui no sap riure no sap viure, basat en el meu llibre, que tot just ja fa un any i escaig que corre pel món. Les seues músiques, els seus loops, i les seues retxes de beatbox, durant si fa no fa una hora, es barregen amb els meus versos. Objectiu: portar l’aigua al nostre molí; fer que els infants –i no tant- s’enganxen a la poesia...

IMG-20150517-WA0085

De mica en mica s’hi va acostant gent: turistes curiosos, famílies despistades. Que sabeu on és el taller d’enquadernació? No, senyora, no, nosaltres fem poesia: poesia per a infants de 6 a 6000 anys. Les cares són una barreja entre Regreso al planeta de los simios i Cariño, he encogido a los niños. Però tot seguit, sense pietat, el Jaume improvisa una tirallonga de beatbox i, davant la sorpresiva mirada d’una família que encara es frega les maganyes als ulls, els diem un fragment del Rap dels aliments. Tot d’una les cares s’il·luminen i ens diuen: venim, venim, segur!

El piano tarda, però arriba. Hi ha un cartó-ploma gegant amb la portada del llibre anunciant l'espetacle. El Jaume, referint-se al piano, al·lucinat, em comenta: “nano, açò carrega com un ordinador abans d’engegar-se del tot: paresc Stevie Wonder!”. Llavors assagem la nostra versió blues-homenatge a B.B. King. Es tracta del poema L’elefant, de Josep Carner, i au, avall que fa baixada.

Ja ho tenim tot. Nois, deu minuts i comencem, ens diuen. Hi ha gent, pobra, que fa tard per la fira de l’automòbil que, literalment, bloqueja bona part de l’accés habitual al Poble Espanyol. Però finalment se’n surten, arriben, seuen: el petit teatret és ple a gom. Vaja, com un ou: no hi cap ni una agulla. La cara de Teresa Colom traspua emoció: Andreu, ha vingut molta gent: com ho portes? Doncs, dona, bé, ara, veig algunes cares conegudes! Guaite un segon, mig arrecerat per la cortina, i veig el poeta Ramon Boixeda que, des de la seua butaca, em mira fixament i fugaç amb els seus ulls blaus, escrutadors, llampants: aviam què faràs, llegisc d'arrapa i fuig en les seues pupil·les. O potser és que em traeixen els nervis...

La resta? Temperar els nervis, eixir a l’escenari, arrancar els motors i... comprovar com, de mica en mica, la gent va entrant en l’espectacle. N’hi ha que coneixen els poemes, hi ha xiquets que em miren amb complicitat: ja s’ho saben, ja... I això es transforma en una festa en què els infants miren embadalits, amb la boca oberta, els adults riuen amb els comentaris que introdueixen els poemes. Com no podia ser d’una altra manera, El fantasma Pixallits torna a fer de les seues i...la Puça Marisa, i el Vell pollastre, i el Psicomàfor i...fins la Princesa Caterina fa un discurs de dignitat. Una hora i escaig en què hem somiat i hem fet somiar, hem rigut, ens hem emocionat i hem tornat a aterrar sans i estalvis a la platea del teatre una hora després.

Moltes gràcies a tota la bona gent que heu omplit el teatre de gom a gom. Gràcies, sobretot, als qui, malauradament, us heu quedat fora per culpa de l’aforament. I, sobretot, moltes gràcies a Teresa Colom per haver confiat en els meus versos i haver programat aquesta activitat dins la Setmana de Poesia. Com més va, Barcelona i el seu festival, van tenint en compte els infants dins els actes d’aquesta setmana tan important. I haver-ne format part ha estat per a mi un gran orgull. Un enorme privilegi. Un honor.

Moltes gràcies!

Xe, i ara, ja se sap: a descansar!

 

IMG 20150517 190913

 

 

poble espanyol

     Aquest mes de maig segueix fort, com aquest curs, en què ens hem fet un fart d'anar ací i allà presentant Qui no sap riure no sap viure, perquè tal dia farà un any que el vàrem publicar, i com més va més són les alegries que ens va donant. A principis de curs ja ens varen avançar que havia estat nomenat per al premi Atrapallibres 2014/15. Ara la data del veredicte (29 de maig) s'acosta. I ben prompte sabrem el què...Mentrestant, això sí, des de l'editorial ja ens avisen que som a punt d'exhaurir l'edició...

    Algunes escoles ja han fet les seues valoracions. I, d'entre aquestes, n'hi ha una, l'escola Manuel Ortiz, de Juneda (Lleida) que ja m'ha demanat que els vaja a visitar el 25 de maig. Diuen que tenen ganes de veure'm recitar, que els alumnes tenen molta il·lusió...

    Però abans d'això, dins els actes de la setmana de la poesia, aquest diumenge 17 de maig a les 12:30, al Poble Espanyol, a Barcelona, podreu veure l'espectacle de poesia al voltant de Qui no sap riure no sap viure. Tot i que no serà el darrer recital, sí que us puc avançar que, en certa manera, serà una mena de "final de gira" i que, per tant, ho celebrarem amb festa grossa, ja que en aquest format hi participa Jaume del Corral, un beatboxer, pianista i xouman, que m'acompanyarà amb les seues músiques i sorollets.

   O siga que, ja ho sabeu, si voleu passar una bona estona aquest diumenge, us espere al Poble Espanyol, família!

un pais     

Aquest Qui no sap riure no sap viure no deixa de donar-me tot de sorpreses. L'última ha vingut de la mà de l'inclassificable actor Xavi Castillo i el programa Un país de llibre, un país de rondalles, que s'emet per internet. El programa m'ha deixat bocabadat. Feu-hi una ullada i comprovareu quevideo està excel·lentment produït. Els xiquets que hi participen ho fan molt i molt bé. Es nota que han preparat els guions, que els mestres han fet molt bona feina, que s'hi han estat estona...

I, per acabar-ho d'adobar, podeu veure com els xiquets de l'escola Mare de déu dels Desemparats, d'Oliva, reciten 3 dels meus poemes: Menú del dia (min. 6:47); La vaga del vell pollastre (min. 13:56) i El vampir (min. 24).

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=exB4m9bu4N0

Ho fan molt, molt bé!